José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.
En el marc del desert
Diumenge II d'Advent (C). Lc 3,1-6
Lluc té interès en precisar amb detall els noms dels personatges que controlen en aquell moment les diferents esferes del poder polític i religiós. Ells són els qui ho planifiquen i dirigeixen tot. No obstant això, l'esdeveniment decisiu de Jesucrist es prepara i ven fora del seu àmbit d'influència i poder, sense que ells s'assabentin ni decideixin res.
Així apareix sempre l'essencial en el món i en les nostres vides. Així penetra en la història humana la gràcia i la salvació de Déu. L'essencial no està en mans dels poderosos. Lluc diu concisament que “Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert”, no a la Roma imperial ni al recinte sagrat del Temple de Jerusalem.
Enlloc es pot escoltar millor que al desert la crida de Déu a canviar el món. El desert és el territori de la veritat. El lloc on es viu de l'essencial. No hi ha lloc per el superflu. No es pot viure acumulant coses sense necessitat. No és possible el luxe ni l'ostentació. El decisiu és buscar el camí encertat per orientar la vida.
Per això, alguns profetes enyoraven tant el desert, símbol d'una vida més senzilla i millor arrelada en l'essencial, una vida encara sense distorsionar per tantes infidelitats a Déu i tantes injustícies amb el poble. En aquest marc del desert, el Baptista anuncia el símbol grandiós del Baptisme, punt de partida de conversió, purificació, perdó i inici de vida nova.
Com respondre avui a aquesta crida? El Baptista ho resumeix en una imatge presa d'Isaïes: «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Les nostres vides estan sembrades d'obstacles i resistències que impedeixen o dificulten l'arribada de Déu als nostres cors i comunitats, a la nostra Església i al nostre món. Déu està sempre a prop. Som nosaltres els que hem d'obrir camins per acollir-lo encarnat en Jesús.
Les imatges d'Isaïes conviden a compromisos molt bàsics i fonamentals: tenir cura millor l'essencial sense distreure'ns en allò secundari; rectificar el que hem anat deformant entre tots; redreçar camins torts; afrontar la veritat real de les nostres vides per recuperar un tarannà de conversió. Hem de cuidar bé els batejos dels nostres nens, però el que necessitem tots és un baptisme de conversió.
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El respecte és la primera norma de la convivència. Si voleu escriure alguna cosa, feu-lo des del respecte i l'educació.