José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.
Guarir-nos de la ceguesa
Diumenge XXX de durant l'any (B). Mc 10,46-52
Què podem fer quan la fe es va apagant en el nostre cor? És possible reaccionar? Podem sortir de la indiferència? Marc narra la guarició del cec Bar-Timeu per animar els seus lectors a viure un procés que pugui canviar les seves vides.
No és difícil reconèixer-nos en la figura de Bar-Timeu. Vivim de vegades com "cecs", sense ulls per mirar la vida com la mirava Jesús. "Asseguts", instal·lats en una religió convencional, sense força per seguir els seus passos. Desencaminats, "a la vora del camí" que porta Jesús, sense tenir-lo com guia de les nostres comunitats cristianes.
Què podem fer? Malgrat la seva ceguesa, Bartimeu s'assabenta que, per la seva vida, està passant Jesús. No pot deixar escapar l'ocasió i comença a cridar una i altra vegada: «compadiu-vos de mi». Això és sempre el primer: obrir-se a qualsevol trucada o experiència que ens convida a guarir la nostra vida.
El cec no sap recitar oracions fetes per altres. Només sap cridar i demanar compassió perquè se sent malament. Aquest crit humil i sincer, repetit des del fons del cor, pot ser per a nosaltres el començament d'una vida nova. Jesús no passarà de llarg.
El cec segueix a terra, lluny de Jesús, però escolta atentament el que li diuen els seus enviats: «Anima’t i vine, que el mestre et crida». Primer, es deixa animar obrint una petita escletxa a l'esperança. Després, escolta la crida a aixecar-se i reaccionar. Finalment, ja no se sent sol: Jesús el crida. Això ho canvia tot.
Bartimeu dóna tres passos que canviaran la seva vida. "Llança la capa" perquè li fa nosa per trobar-se amb Jesús. Després, tot i que encara es mou entre tenebres, "s’aixecà d’una revolada", decidit. D'aquesta manera "anà cap a Jesús”. És el que necessitem molts de nosaltres: alliberar-nos de lligams que ofeguen la nostra fe; prendre, per fi, una decisió sense deixar-la per més tard; i posar-nos davant Jesús amb confiança senzilla i nova.
Quan Jesús li pregunta què vol d'ell, el cec no dubta. Sap molt bé el que necessita: «Rabuni, feu que hi vegi». És el més important. Quan un comença a veure les coses de manera nova, la seva vida es transforma. Quan una comunitat rep llum de Jesús, es converteix.
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El respecte és la primera norma de la convivència. Si voleu escriure alguna cosa, feu-lo des del respecte i l'educació.