Diuen que diuen que han dit...: de març 2015

dimecres, 25 de març del 2015

José Antonio Pagola - Diumenge de Rams

José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.
És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.

Diumenge de Rams

Diumenge de Rams (B). Mc 14,1-15,47

Jesús va comptar amb la possibilitat d'un final violent. No era un ingenu. Sabia a què s'exposava si continuava insistint en el projecte del Regne de Déu. Era impossible buscar amb tanta radicalitat una vida digna per als pobres i els "pecadors", sense provocar la reacció d'aquells als quals no interessava cap canvi.

Certament, Jesús no és un suïcida. No busca la crucifixió. Mai va voler el sofriment ni per als altres ni per a ell. Tota la seva vida s'havia dedicat a combatre'l allà on el trobava: en la malaltia, en les injustícies, en el pecat o en la desesperança. Per això no corre ara cap a la mort, però tampoc es fa enrere.

Seguirà acollint pecadors i exclosos encara que la seva actuació irriti al temple. Si l'acaben condemnant, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat la seva vida sencera: confiança total en un Déu que no exclou ningú del seu perdó.

Seguirà anunciant l'amor de Déu als últims, identificant-se amb els més pobres i menyspreats de l'imperi, per molt que molesti en els ambients propers al governador romà. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat per a esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.

Ple de l'amor de Déu, seguirà oferint salvació als que pateixen el mal i la malaltia; acollirà els que són exclosos per la societat i la religió; regalarà el perdó gratuït de Déu a pecadors i gent perduda, incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora que inspira la seva vida sencera, inspirarà també la seva mort.

Per això als cristians ens atreu tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves darreres paraules... perquè en la seva crucifixió veiem el servei últim de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu lliurant el seu Fill per amor a la humanitat sencera.

És indigne convertir la Setmana Santa en folklore o reclam turístic. Per als seguidors de Jesús celebrar la passió i mort del Senyor és agraïment emocionat, adoració joiosa a l'amor increïble de Déu i crida a viure com Jesús solidaritzant amb els crucificats.

Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.

dissabte, 21 de març del 2015

José Antonio Pagola - Atrets pel Crucificat

Atrets pel Crucificat

Diumenge V de Quaresma (B). Jn 3,14-21

Un grup de grecs, probablement pagans, s'apropen als deixebles amb una petició admirable: «Volem veure Jesús». Quan l'hi comuniquen, Jesús respon amb un discurs vibrant en el que resumeix el sentit profund de la seva vida. Ha arribat l'hora. Tots, jueus i grecs, podran captar molt aviat el misteri que es tanca en la seva vida i en la seva mort: «quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi».

Quan Jesús sigui alçat a una creu i aparegui crucificat sobre el Gòlgota, tots podran conèixer l'amor insondable de Déu, s'adonaran que Déu és amor i només amor per a tot ésser humà. Es sentiran atrets pel Crucificat. En ell descobriran la manifestació suprema del Misteri de Déu.

Per a això es necessita, per descomptat, una mica més que haver sentit parlar de la doctrina de la redempció. Més que assistir a algun acte religiós de la Setmana Santa. Hem de centrar la nostra mirada interior en Jesús i deixar-nos commoure, en descobrir en aquesta crucifixió el gest final d'una vida lliurada dia a dia per un món més humà per a tothom. Un món que trobi la seva salvació en Déu.

Però, probablement Jesús comencem a conèixer-lo de veritat quan, atrets per la seva entrega total al Pare i la seva passió per una vida més feliç per tots els seus fills, escoltem encara que sigui feblement la seva crida: «Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic».

Tot arrenca d'un desig de servir Jesús, de col·laborar en la seva tasca, de viure sol per al seu projecte, de seguir els seus passos per manifestar, de múltiples maneres i amb gestos gairebé sempre pobres, com ens estima Déu a tots. Llavors vam començar a convertir-nos en els seus seguidors.

Això vol dir compartir la seva vida i el seu destí: «[...] s’estarà on jo m’estic». Això és ser cristià: estar on era Jesús, ocupar del que s'ocupava ell, tenir les metes que ell tenia, estar a la creu com va estar ell, estar un dia a la dreta del Pare on és ell.

Com seria una Església atreta pel Crucificat, impulsada pel desig de servir només a ell i ocupada en les coses en què s'ocupava ell? Com seria una Església que atragués la gent cap a Jesús?

Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.

dimecres, 11 de març del 2015

José Antonio Pagola - Déu estima el món

Déu estima el món

Diumenge IV de Quaresma (B). Jn 3,14-21

No és una frase més. Paraules que es podrien eliminar de l'Evangeli, sense que res important canviés. És l'afirmació que recull el nucli essencial de la fe cristiana. «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic». Aquest amor de Déu és l'origen i el fonament de la nostra esperança.

Déu estima el món. L'estima tal com és. Inacabat i incert. Ple de conflictes i contradiccions. Capaç del millor i del pitjor. Aquest món no recorre el seu camí sol, perdut i desemparat. Déu l'envolta amb el seu amor pels quatre costats. Això té conseqüències de la màxima importància.

Jesús és, primer de tot, el "regal" que Déu ha fet al món, no només als cristians. Els investigadors poden discutir sense fi sobre molts aspectes de la seva figura històrica. Els teòlegs poden seguir desenvolupant les seves teories més enginyoses. Només qui s'acosta a Jesucrist com el gran regal de Déu, pot anar descobrint en tots els seus gestos, amb emoció i goig, la proximitat de Déu a tot ésser humà.

La raó de ser de l'Església, l'únic que justifica la seva presència al món, és recordar l'amor de Déu. Ho ha subratllat moltes vegades el Concili Vaticà II: L'Església «és enviada per Crist a manifestar i comunicar l'amor de Déu a tots els homes». No hi ha res més important. El primer és comunicar aquest amor de Déu a tot ésser humà.

Segons l'evangelista, Déu fa al món aquest gran regal que és Jesús, «no per jutjar al món, sinó perquè el món se salvi per ell». És molt perillós fer de la denúncia i la condemna del món modern tot un programa pastoral. Només amb el cor ple d'amor a tots, ens podem cridar els uns als altres a la conversió. Si les persones se senten condemnades per Déu, no els estem transmetent el missatge de Jesús sinó una altra cosa: potser, el nostre ressentiment i enuig.

En aquests moments en què tot sembla confús, incert i descoratjador, res no ens impedeix a cada un introduir una mica d'amor en el món. És el que va fer Jesús. No cal esperar res. Per què no hi ha d'haver en aquests moments homes i dones bons, que introdueixin entre nosaltres amor, amistat, compassió, justícia, sensibilitat i ajuda als que pateixen? Aquests construeixen l'Església de Jesús, l'Església de l'amor.

Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.

dimecres, 4 de març del 2015

José Antonio Pagola - Un temple nou

Un temple nou

Diumenge III de Quaresma (B). Jn 2,13-25

Els quatre evangelistes es fan ressò del gest provocatiu de Jesús expulsant del temple a venedors d'animals i canvistes de diners. No pot suportar veure la casa del seu Pare plena de gent que viuen del culte. A Déu no se'l compra amb sacrificis.

Però Joan, l'últim evangelista, afegeix un diàleg amb els jueus en què Jesús afirma de manera solemne que, després de la destrucció del temple, el l'aixecarà en tres dies. Ningú no pot entendre el que diu. Per això, l'evangelista afegeix: Jesús parlava del temple del seu cos.

No oblidem que Joan està escrivint el seu evangeli quan el temple de Jerusalem porta vint o trenta anys destruït. Molts jueus se senten orfes. El temple era el cor de la seva religió. Com podran sobreviure sense la presència de Déu enmig del poble?

L'evangelista recorda als seguidores de Jesús que ells no han de sentir nostàlgia del temple antic. Jesús, destruït per les autoritats religioses, però ressuscitat pel Pare, és el temple nou. No és una metàfora atrevida. És una realitat que ha de marcar per sempre la relació dels cristians amb Déu.

Pels qui veuen en Jesús el temple nou on habita Déu, tot es diferent. Per trobar-se amb Déu, no n'hi ha prou d'entrar a una església. Cal apropar-se a Jesús, entrar en el seu projecte, seguir els seus passos, viure amb el seu esperit...

En aquest temple nou, que és Jesús, per adorar Déu no n'hi ha prou amb l'encens, les aclamacions ni les litúrgies solemnes. Els veritables adoradors són aquells que viuen davant de Déu en esperit i en veritat. La veritable adoració consisteixen en viure amb l'Esperit de Jesús en la Veritat de l'Evangeli. Sense això, el culte es adoració buida.

Les portes d'aquest temple nou, que és Jesús, estan obertes a tothom. Ningú està exclòs. Poden entrar els pecadors, els impurs i, a més a més, els pagans. El Déu que habita en Jesús és de tots i per a tots. En aquest temple no es fa discriminació alguna. No hi ha espais diferents per a homes i per a dones. En Crist ja no hi ha home i dona. No hi ha races elegides ni pobles exclosos. Els únics preferits són els necessitats d'amor i de vida. Necessitem esglésies i temples per celebrar a Jesús com a Senyor, però el és el nostre Veritable Temple.

Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.