José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.
Confessar els nostres pecats
Diumenge II d'Advent (B). Mc 1,1-8
«Comença l'evangeli de Jesucrist, Fill de Déu». Aquest és l'inici solemne i joiós de l'evangeli de Marc. Però, a continuació, de manera abrupta i sense cap advertiment, comença a parlar de la urgent conversió que necessita viure tot el poble per acollir el seu Messies i Senyor.
Al desert apareix un profeta diferent. Ve a «preparar el camí del Senyor». Aquest és el seu gran servei a Jesús. La seva crida no s'adreça només a la consciència individual de cadascú. El que busca Joan va més enllà de la conversió moral de cada persona. Es tracta de preparar el camí del Senyor, un camí concret i ben definit, el camí que seguirà Jesús defraudant les expectatives convencionals de molts.
La reacció del poble és commovedora. Segons l'evangelista, deixen Judea i Jerusalem i marxen al "desert" per escoltar la veu que els crida. El desert els recorda la seva antiga fidelitat a Déu, el seu amic i aliat, però, sobretot, és el millor lloc per escoltar la crida a la conversió.
Allà el poble pren consciència de la situació en què viuen; experimenten la necessitat de canviar; reconeixen els seus pecats sense posar-se les culpes els uns als altres; senten necessitat de salvació. Segons Marc, «confessaven els seus pecats» i Joan «els batejava».
La conversió que necessita la nostra manera de viure el cristianisme no es pot improvisar. Requereix un temps llarg de recolliment i treball interior. Passaran anys fins que fem més veritat en l'Església i reconeguem la conversió que necessitem per acollir més fidelment Jesucrist en el centre del nostre cristianisme.
Aquesta pot ser avui la nostra temptació. No anar al "desert". Eludir la necessitat de conversió. No escoltar cap veu que ens convidi a canviar. Distreure'ns amb qualsevol cosa, per oblidar les nostres pors i dissimular la nostra falta de coratge per acollir la veritat de Jesucrist.
La imatge del poble jueu confessant els seus pecats és admirable. No necessitem els cristians d'avui fer un examen de consciència col·lectiu, a tots els nivells, per reconèixer els nostres errors i pecats? Sense aquest reconeixement, és possible preparar el camí del Senyor?
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El respecte és la primera norma de la convivència. Si voleu escriure alguna cosa, feu-lo des del respecte i l'educació.