José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.
Llenguatge de gestos
Diumenge II de durant l'any (C). Jn 2,1-11
L'evangelista Joan no diu que Jesús va fer miracles o prodigis. Ell els anomena signes perquè són gestos que apunten cap a alguna cosa més profunda del que poden veure els nostres ulls. En concret, els signes que Jesús realitza, orienten cap a la seva persona i ens descobreixen la seva força salvadora.
El que ha passat a Canà de Galilea és el començament de tots els signes. El prototip dels que Jesús anirà duent a terme al llarg de la seva vida. En aquesta transformació de l'aigua en vi se'ns proposa la clau per captar el tipus de transformació salvadora que opera Jesús i el que, en nom seu, han d'oferir els seus seguidors.
Tot passa en el marc d'un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l'amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar la comunió definitiva de Déu amb l'ésser humà. La salvació de Jesucrist ha de ser viscuda i oferta pels seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan aquestes queden buides, sense vi i sense capacitat d'omplir el nostre desig de felicitat total.
El relat suggereix alguna cosa més. L'aigua només pot ser assaborida com vi quan, seguint les paraules de Jesús, és treta de sis grans piques de pedra, utilitzades pels jueus per a les seves purificacions. La religió de la llei escrita en taules de pedra està exhausta; no hi ha aigua capaç de purificar l'ésser humà. Aquesta religió ha de ser alliberada per l'amor i la vida que comunica Jesús.
No es pot evangelitzar de qualsevol manera. Per comunicar la força transformadora de Jesús no basten les paraules, són necessaris els gestos. Evangelitzar no és només parlar, predicar o ensenyar; menys encara, jutjar, amenaçar o condemnar. Cal actualitzar, amb fidelitat creativa, els signes que Jesús feia per introduir l'alegria de Déu fent més feliç la vida dura d'aquells camperols.
A molts contemporanis la paraula de l'Església els deixa indiferents. Les nostres celebracions els avorreixen. Necessiten conèixer més signes propers i amistosos per part de l'Església per descobrir en els cristians la capacitat de Jesús per alleujar el sofriment i la duresa de la vida.
Qui voldrà escoltar avui el que ja no es presenta com a notícia joiosa, especialment si es fa invocant l'evangeli amb to autoritari i amenaçador? Jesucrist és esperat per molts com una força i un estímul per a existir, i un camí per viure de manera més sensata i joiosa. Si només coneixen una religió aigualida i no poden assaborir una mica de l'alegria festiva que Jesús contagiava, molts continuaran allunyant-se.
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El respecte és la primera norma de la convivència. Si voleu escriure alguna cosa, feu-lo des del respecte i l'educació.