José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.
No ens cal profetes?
Diumenge IV de durant l'any (C). Lc 4,21-30
«Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». Així cridava a les aldees de Galilea, sorpresos per les paraules i els gestos de Jesús. No obstant això, no és això el que passa a Natzaret quan es presenta davant els seus veïns com ungit, com Profeta dels pobres.
Jesús observa primer la seva admiració i després el seu rebuig. No es sorprèn. Els recorda una coneguda dita: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal». Després, quan l'expulsen fora del poble i intenten acabar amb ell, Jesús els abandona. El narrador diu que se n'anà passant entremig d'ells. Natzaret es va quedar sense el Profeta Jesús.
Jesús és i actua com a profeta. No és un sacerdot del temple ni un mestre de la llei. La seva vida s'emmarca en la tradició profètica d'Israel. A diferència dels reis i sacerdots, el profeta no és nomenat ni ungit per ningú. La seva autoritat prové de Déu, entestat a encoratjar i guiar amb el seu Esperit el seu poble estimat quan els dirigents polítics i religiosos no saben fer-ho. No és casual que els cristians confessin Déu encarnat en un profeta.
Els trets del profeta són inconfusibles. Enmig d'una societat injusta on els poderosos busquen el seu benestar silenciant el patiment dels que ploren, el profeta s'atreveix a llegir i a viure la realitat des de la compassió de Déu pels últims. La seva vida sencera es converteix en "presència alternativa" que critica les injustícies i crida a la conversió i al canvi.
D'altra banda, quan la mateixa religió s'acomoda a un ordre de coses injust i els seus interessos ja no responen als de Déu, el profeta sacseja la indiferència i l'autoengany, critica la il·lusió d'eternitat i absolut que amenaça tota religió i recorda a tots que només Déu salva. La seva presència introdueix una esperança nova ja que convida a pensar el futur des de la llibertat i l'amor de Déu.
Una Església que ignora la dimensió profètica de Jesús i dels seus seguidors, corre el risc de quedar-se sense profetes. Ens preocupa molt l'escassetat de sacerdots i demanem vocacions per al servei presbiteral. Per què no demanem que Déu susciti profetes? No els necessitem? No sentim necessitat de suscitar l'esperit profètic a les nostres comunitats?
Una Església sense profetes, no corre el risc de caminar sorda a les crides de Déu a la conversió i el canvi? Un cristianisme sense esperit profètic, no té el perill de quedar controlat per l'ordre, la tradició o la por a la novetat de Déu?
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.
