José Antonio Pagola - Importància d'allò que és petit

José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.
És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.

---

Importància d'allò que és petit

Diumenge XVI de durant l'any (A). Mt 13,24-43

Al cristianisme li ha fet molt de mal al llarg dels segles el triomfalisme, la set de poder i l'afany d'imposar-se als seus adversaris. Encara hi ha cristians que enyoren una Església poderosa que ompli els temples, conquisti els carrers i imposi la seva religió a la societat sencera.

Hem de tornar a llegir dues petites paràboles en què Jesús deixa clar que la tasca dels seus seguidors no és construir una religió poderosa, sinó posar-se al servei del projecte humanitzador del Pare (el regne de Déu), sembrant petites "llavors" d'Evangeli i introduint-se en la societat com a petit "ferment" de vida humana.

La primera paràbola⁽¹⁾ parla d'un gra de mostassa que se sembra a l'hort. Què té d'especial aquesta llavor? Que és la més petita de totes, però, quan creix, es converteix en un arbust més gran que les hortalisses. El projecte del Pare té uns començaments molt humils, però la seva força transformadora no la podem ara ni imaginar.

L'activitat de Jesús a Galilea sembrant gestos de bondat i de justícia no és gens grandiosa ni espectacular: ni a Roma ni en el Temple de Jerusalem són conscients del que està succeint. El treball que realitzem avui els seus seguidors és insignificant: els centres de poder ho ignoren.

Fins i tot, els mateixos cristians podem pensar que és inútil treballar per un món millor: l'ésser humà torna una i altra vegada a cometre els mateixos horrors de sempre. No som capaços de captar el lent creixement del Regne de Déu.
La segona paràbola parla d'una dona que introdueix una mica de llevat en una massa gran de farina. Sense que ningú sàpiga com, el llevat va treballant silenciosament la massa fins fermentar del tot.

Així succeeix amb el projecte humanitzador de Déu. Una vegada que és introduït en el món, va transformant calladament la història humana. Déu no actua imposant-se des de fora. Humanitza el món atraient les consciències dels seus fills cap a una vida més digna, justa i fraterna.

Hem de confiar en Jesús. El regne de Déu sempre és una cosa humil i petit en els seus començaments, però Déu està ja treballant entre nosaltres promovent la solidaritat, el desig de veritat i de justícia, l'anhel d'un món més feliç. Hem de col·laborar amb ell seguint Jesús.

Una Església menys poderosa, més desproveïda de privilegis, més pobre i més propera als pobres, sempre serà una Església més lliure per sembrar llavors d'Evangeli, i més humil per viure enmig de la gent com a ferment d'una vida més digna i fraterna.

José Antonio Pagola
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois

(1)En realitat a l'Evangeli d'aquest diumenge la primera paràbola és la del blat i el jull: «[...] una altra paràbola del Regne que és com dir un retrat de la nostra societat i del que Déu vol d’ella: un camp on hi neix el blat i el jull (que ha sembrat el maligne). De la mateixa manera que l’amo del camp es nega a arrancar el jull, a instàncies dels treballadors, quan encara creix el blat per no arrencar el bo confonent-lo amb l’herba dolenta, també Déu es nega que nosaltres eliminem (o vulguem eliminar) la gent dolenta al nostre entendre. Hem d’aprendre a conviure amb tota mena de gent» (Josep Escós, rector de la parròquia de Santa Maria de Navarcles).