José Antonio Pagola - La decisió més important

José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.
És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.

---

La decisió més important

Diumenge XVII de durant l'any (A). Mt 13,44-52

L'evangeli recull dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. En tots dos relats, el protagonista descobreix un tresor enormement valuós o una perla de valor incalculable. I els dos reaccionen de la mateixa manera: venen amb alegria i decisió el que tenen, i es fan amb el tresor o la perla. Segons Jesús, així reaccionen els que descobreixen el Regne de Déu.

Pel que sembla, Jesús tem que la gent el segueixi per interessos diversos, sense descobrir el més atractiu i important: aquest projecte apassionant del Pare, que consisteix en conduir la humanitat cap a un món més just, fratern i joiós, encaminant així cap a la seva salvació definitiva en Déu.

Què podem dir avui després de vint segles de cristianisme? Per què tants cristians bons viuen tancats en la seva pràctica religiosa amb la sensació de no haver descobert en ella cap "tresor"? On és l'arrel última d'aquesta falta d'entusiasme i alegria en molts àmbits de la nostra Església, incapaç d'atreure cap al nucli de l'Evangeli a tants homes i dones que es van allunyant d'ella, sense renunciar per això a Déu ni Jesús?

Després del Concili, Pau VI va fer aquesta afirmació rotunda: «Només el Regne de Déu és absolut. Tota la resta és relatiu». Anys més tard, Joan Pau II el va reafirmar dient: «L'Església no és ella el seu propi fi, ja que està orientada al regne de Déu del qual és germen, signe i instrument». El Papa Francesc ens ve repetint: «El projecte de Jesús és instaurar el Regne de Déu».

Si aquesta és la fe de l'Església, per què hi ha cristians que ni tan sols han sentit parlar d'aquest projecte que Jesús anomenava "Regne de Déu"? Per què no saben que la passió que va animar tota la vida de Jesús, la raó de ser i l'objectiu de tota la seva actuació, va ser anunciar i promoure aquest projecte humanitzador del Pare: buscar el Regne de Déu i la seva justícia?

L'Església no pot renovar des de la seva arrel si no descobreix el "tresor" del regne de Déu. No és el mateix cridar els cristians a col · laborar amb Déu en la seva gran projecte de fer un món més humà, de viure distrets en pràctiques i costums que ens fan oblidar el veritable nucli de l'Evangeli.

El Papa Francesc ens està dient que «el Regne de Déu ens reclama». Aquesta crida ens arriba des del cor mateix de l'Evangeli. Hem d'escoltar-la. Segurament, la decisió més important que hem de prendre avui en l'Església i en les nostres comunitats cristianes és la de recuperar el projecte del regne de Déu amb alegria i entusiasme.

José Antonio Pagola
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois