José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.
Petites llavors
Diumenge XI de durant l'any (B). Mc 4,26-34
Vivim ofegats per les males notícies. Emissores de ràdio i televisió, noticiaris i reportatges descarreguen sobre nosaltres una allau de notícies d'odis, guerres, fams i violències, escàndols grans i petits. Els "venedors de sensacionalisme" no semblen trobar una altra cosa més notable al nostre planeta.
La increïble velocitat amb què es difonen les notícies ens deixa atordits i desconcertats. Què pot fer un davant tant sofriment? Cada vegada estem més ben informats del mal que assola a la humanitat sencera, i cada vegada ens sentim més impotents per afrontar-ho.
La ciència ens ha volgut convèncer que els problemes es poden resoldre amb més poder tecnològic, i ens ha llançat a tots a una gegantina organització i racionalització de la vida. Però aquest poder organitzat no està ja en mans de les persones sinó en les estructures. S'ha convertit en un poder invisible que se situa més enllà de l'abast de cada individu.
Llavors, la temptació de inhibir-nos és gran. Què puc fer jo per millorar aquesta societat? No són els dirigents polítics i religiosos qui han de promoure els canvis que calen per avançar cap a una convivència més digna, més humana i joiosa?
No és així. Hi ha en l'evangeli una crida dirigida a tots, i que consisteix a sembrar petites llavors d'una nova humanitat. Jesús no parla de coses grans. El Regne de Déu és una cosa molt humil i modesta en els seus orígens. Una cosa que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita, però que està cridat a créixer i fructificar de manera insospitada.
Potser necessitem aprendre de nou a valorar les coses petites i els petits gestos. No ens sentim cridats a ser herois ni màrtirs cada dia, però a tots se'ns convida a viure posant una mica de dignitat a cada racó del nostre petit món. Un gest amistós al que viu desconcertat, un somriure acollidora a qui està sol, un senyal de proximitat als qui comença a desesperar, un raig de petita alegria en un cor atabalat... no són coses grans. Són petites llavors del Regne de Déu que tots podem sembrar en una societat complicada i trista, que ha oblidat l'encant de les coses senzilles i bones.
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El respecte és la primera norma de la convivència. Si voleu escriure alguna cosa, feu-lo des del respecte i l'educació.