dissabte, 26 de juliol del 2014

José Antonio Pagola - La decisió més important

José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.
És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.




La decisió més important

Diumenge XVII de durant l'any (A). Mt 13,44-52

L'evangeli recull dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. En tots dos relats, el protagonista descobreix un tresor enormement valuós o una perla de valor incalculable. I els dos reaccionen de la mateixa manera: venen amb alegria i decisió el que tenen, i es fan amb el tresor o la perla. Segons Jesús, així reaccionen els que descobreixen el Regne de Déu.

Pel que sembla, Jesús tem que la gent el segueixi per interessos diversos, sense descobrir el més atractiu i important: aquest projecte apassionant del Pare, que consisteix en conduir la humanitat cap a un món més just, fratern i joiós, encaminant així cap a la seva salvació definitiva en Déu.

Què podem dir avui després de vint segles de cristianisme? Per què tants cristians bons viuen tancats en la seva pràctica religiosa amb la sensació de no haver descobert en ella cap "tresor"? On és l'arrel última d'aquesta falta d'entusiasme i alegria en molts àmbits de la nostra Església, incapaç d'atreure cap al nucli de l'Evangeli a tants homes i dones que es van allunyant d'ella, sense renunciar per això a Déu ni Jesús?

Després del Concili, Pau VI va fer aquesta afirmació rotunda: «Només el Regne de Déu és absolut. Tota la resta és relatiu». Anys més tard, Joan Pau II el va reafirmar dient: «L'Església no és ella el seu propi fi, ja que està orientada al regne de Déu del qual és germen, signe i instrument». El Papa Francesc ens ve repetint: «El projecte de Jesús és instaurar el Regne de Déu».

Si aquesta és la fe de l'Església, per què hi ha cristians que ni tan sols han sentit parlar d'aquest projecte que Jesús anomenava "Regne de Déu"? Per què no saben que la passió que va animar tota la vida de Jesús, la raó de ser i l'objectiu de tota la seva actuació, va ser anunciar i promoure aquest projecte humanitzador del Pare: buscar el Regne de Déu i la seva justícia?

L'Església no pot renovar des de la seva arrel si no descobreix el "tresor" del regne de Déu. No és el mateix cridar els cristians a col · laborar amb Déu en la seva gran projecte de fer un món més humà, de viure distrets en pràctiques i costums que ens fan oblidar el veritable nucli de l'Evangeli.

El Papa Francesc ens està dient que «el Regne de Déu ens reclama». Aquesta crida ens arriba des del cor mateix de l'Evangeli. Hem d'escoltar-la. Segurament, la decisió més important que hem de prendre avui en l'Església i en les nostres comunitats cristianes és la de recuperar el projecte del regne de Déu amb alegria i entusiasme.


José Antonio Pagola
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois

dimecres, 16 de juliol del 2014

José Antonio Pagola - Importància d'allò que és petit

José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.
És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.




Importància d'allò que és petit

Diumenge XVI de durant l'any (A). Mt 13,24-43

Al cristianisme li ha fet molt de mal al llarg dels segles el triomfalisme, la set de poder i l'afany d'imposar-se als seus adversaris. Encara hi ha cristians que enyoren una Església poderosa que ompli els temples, conquisti els carrers i imposi la seva religió a la societat sencera.

Hem de tornar a llegir dues petites paràboles en què Jesús deixa clar que la tasca dels seus seguidors no és construir una religió poderosa, sinó posar-se al servei del projecte humanitzador del Pare (el regne de Déu), sembrant petites "llavors" d'Evangeli i introduint-se en la societat com a petit "ferment" de vida humana.

La primera paràbola(1) parla d'un gra de mostassa que se sembra a l'hort. Què té d'especial aquesta llavor? Que és la més petita de totes, però, quan creix, es converteix en un arbust més gran que les hortalisses. El projecte del Pare té uns començaments molt humils, però la seva força transformadora no la podem ara ni imaginar.

L'activitat de Jesús a Galilea sembrant gestos de bondat i de justícia no és gens grandiosa ni espectacular: ni a Roma ni en el Temple de Jerusalem són conscients del que està succeint. El treball que realitzem avui els seus seguidors és insignificant: els centres de poder ho ignoren.

Fins i tot, els mateixos cristians podem pensar que és inútil treballar per un món millor: l'ésser humà torna una i altra vegada a cometre els mateixos horrors de sempre. No som capaços de captar el lent creixement del Regne de Déu.
La segona paràbola parla d'una dona que introdueix una mica de llevat en una massa gran de farina. Sense que ningú sàpiga com, el llevat va treballant silenciosament la massa fins fermentar del tot.

Així succeeix amb el projecte humanitzador de Déu. Una vegada que és introduït en el món, va transformant calladament la història humana. Déu no actua imposant-se des de fora. Humanitza el món atraient les consciències dels seus fills cap a una vida més digna, justa i fraterna.

Hem de confiar en Jesús. El regne de Déu sempre és una cosa humil i petit en els seus començaments, però Déu està ja treballant entre nosaltres promovent la solidaritat, el desig de veritat i de justícia, l'anhel d'un món més feliç. Hem de col·laborar amb ell seguint Jesús.

Una Església menys poderosa, més desproveïda de privilegis, més pobre i més propera als pobres, sempre serà una Església més lliure per sembrar llavors d'Evangeli, i més humil per viure enmig de la gent com a ferment d'una vida més digna i fraterna.

José Antonio Pagola
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois


(1)En realitat a l'Evangeli d'aquest diumenge la primera paràbola és la del blat i el jull: «[...] una altra paràbola del Regne que és com dir un retrat de la nostra societat i del que Déu vol d’ella: un camp on hi neix el blat i el jull (que ha sembrat el maligne). De la mateixa manera que l’amo del camp es nega a arrancar el jull, a instàncies dels treballadors, quan encara creix el blat per no arrencar el bo confonent-lo amb l’herba dolenta, també Déu es nega que nosaltres eliminem (o vulguem eliminar) la gent dolenta al nostre entendre. Hem d’aprendre a conviure amb tota mena de gent» (Josep Escós, rector de la parròquia de Santa Maria de Navarcles).