dissabte, 20 de juny del 2015

José Antonio Pagola - Per què som tan porucs?

José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.
És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.




Per què som tan porucs?

Diumenge XII de durant l'any (B). Mc 4,35-41

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Aquestes dues preguntes que Jesús adreça als seus deixebles no són, per a l'evangelista Marc, una anècdota del passat. Són les preguntes que han d'escoltar els seguidors de Jesús enmig de les seves crisis. Les preguntes que ens hem de fer també avui: On és l'arrel de la nostra por? Per què tenim por davant el futur? És perquè ens falta fe en Jesucrist?

El relat és breu. Tot comença amb una ordre de Jesús: «Passem a l'altra riba». Els deixebles saben que a l'altra riba del llac Tiberíades hi ha el territori pagà de la Decàpolis. Un país diferent i estrany. Una cultura hostil a la seva religió i creences.

Tot d'una s'aixeca una forta tempesta, metàfora gràfica del que succeeix en el grup de deixebles. El vent huracanat, les ones que trenquen contra la barca, l'aigua que comença a envair-ho tot, expressen bé la situació: Què podran els seguidors de Jesús davant l'hostilitat del món pagà? No només està en perill la seva missió, sinó fins i tot la supervivència mateixa del grup.

Despertat pels seus deixebles, Jesús intervé, el vent cessa i sobre el llac ve una gran calma. Els deixebles el miren "plens de gran respecte". Ja no tenen por de la tempesta: han recorregut a Jesús; han pogut experimentar en ell una força salvadora que no coneixien; comencen a preguntar-se per la seva identitat. Comencen a intuir que amb ell tot és possible.

El cristianisme es troba avui enmig d'una "forta tempesta" i la por comença a apoderar-se de nosaltres. No ens atrevim a passar a "l'altra riba". La cultura moderna ens resulta un país estrany i hostil. El futur ens fa por. La creativitat sembla prohibida. Alguns creuen més segur mirar cap enrere per millor anar endavant.

Jesús ens pot sorprendre a tots. El Ressuscitat té força per inaugurar una fase nova en la història del cristianisme. Només se'ns demana fe. Una fe que ens alliberi de tanta por i covardia, i ens comprometi a caminar després de les petjades de Jesús.

Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.

dijous, 11 de juny del 2015

José Antonio Pagola - Petites llavors

José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.
És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.




Petites llavors

Diumenge XI de durant l'any (B). Mc 4,26-34

Vivim ofegats per les males notícies. Emissores de ràdio i televisió, noticiaris i reportatges descarreguen sobre nosaltres una allau de notícies d'odis, guerres, fams i violències, escàndols grans i petits. Els "venedors de sensacionalisme" no semblen trobar una altra cosa més notable al nostre planeta.

La increïble velocitat amb què es difonen les notícies ens deixa atordits i desconcertats. Què pot fer un davant tant sofriment? Cada vegada estem més ben informats del mal que assola a la humanitat sencera, i cada vegada ens sentim més impotents per afrontar-ho.

La ciència ens ha volgut convèncer que els problemes es poden resoldre amb més poder tecnològic, i ens ha llançat a tots a una gegantina organització i racionalització de la vida. Però aquest poder organitzat no està ja en mans de les persones sinó en les estructures. S'ha convertit en un poder invisible que se situa més enllà de l'abast de cada individu.

Llavors, la temptació de inhibir-nos és gran. Què puc fer jo per millorar aquesta societat? No són els dirigents polítics i religiosos qui han de promoure els canvis que calen per avançar cap a una convivència més digna, més humana i joiosa?

No és així. Hi ha en l'evangeli una crida dirigida a tots, i que consisteix a sembrar petites llavors d'una nova humanitat. Jesús no parla de coses grans. El Regne de Déu és una cosa molt humil i modesta en els seus orígens. Una cosa que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita, però que està cridat a créixer i fructificar de manera insospitada.

Potser necessitem aprendre de nou a valorar les coses petites i els petits gestos. No ens sentim cridats a ser herois ni màrtirs cada dia, però a tots se'ns convida a viure posant una mica de dignitat a cada racó del nostre petit món. Un gest amistós al que viu desconcertat, un somriure acollidora a qui està sol, un senyal de proximitat als qui comença a desesperar, un raig de petita alegria en un cor atabalat... no són coses grans. Són petites llavors del Regne de Déu que tots podem sembrar en una societat complicada i trista, que ha oblidat l'encant de les coses senzilles i bones.

Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.