José Antonio Pagola (Añorga, Gipuzkoa, 1937) és un sacerdot espanyol llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma (1962), llicenciat en Sagrada Escriptura per Institut Bíblic de Roma (1965), diplomat en Ciències Bíbliques per l'Escola Bíblica de Jerusalem (1966). És conegut per haver estat el vicari general del bisbe de Sant Sebastià José María Setién. El seu últim llibre, Jesús, aproximació històrica, ha estat fortament criticat i finalment ha estat retirat per l'editorial PPC. Segueixen però circulant l'edició llatinoamericana (Editorial Claretiana Argentina), així com les traduccions en català, euskera, portuguès i anglès.És professor al Seminari de Sant Sebastià ia la Facultat de Teologia del Nord d'Espanya (seu de Vitòria). Ha exercit la responsabilitat de ser rector del Seminari diocesà de Sant Sebastià i, sobretot, la de ser Vicari General de la diòcesi de Donostia (Sant Sebastià).
Podeu lleguir els seus comentaris a l'Evangeli de cada diumenge al seu blog Buenas noticias de Periodista Digital.
No desviar-nos de Jesús
Diumenge V de Pasqua (B). Jn 15,1-8
La imatge és senzilla i de gran força expressiva. Jesús és el "cep veritable", ple de vida; els deixebles són "sarments" que viuen de la saba que els arriba de Jesús; el Pare és el "vinyater" que té cura personalment la vinya perquè doni fruit abundant. L'única cosa important és que es vagi fent realitat el seu projecte d'un món més humà i feliç per a tothom.
La imatge posa en relleu on és el problema. Hi ha sarments secs pels quals no circula la saba de Jesús. Deixebles que no donen fruits perquè no corre per les venes l'Esperit del Ressuscitat. Comunitats cristianes que llangueixen desconnectades de la seva persona.
Per això es fa una afirmació carregada d'intensitat: «la sarment, si no està en cep, no pot donar fruit». La vida dels deixebles és estèril si no romanen en Jesús. Les seves paraules són categòriques: «Sense mi, no podríeu fer res». No se'ns està desvetllant aquí la veritable arrel de la crisi del nostre cristianisme, el factor intern que esquerda els seus fonaments com cap altre?
La forma en què viuen la seva religió molts cristians, sense una unió vital amb Jesucrist, no subsistirà per molt temps: quedarà reduïda a folklore anacrònic que no aportarà a ningú la Bona Nova de l'Evangeli. L'Església no podrà dur a terme la seva missió en el món contemporani, si els que ens diem "cristians" no ens convertim en deixebles de Jesús, animats pel seu esperit i la seva passió per un món més humà.
Ser cristià exigeix avui una experiència vital de Jesucrist, un coneixement interior de la seva persona i una passió pel seu projecte, que no es requerien per ser practicant dins d'una societat de cristiandat. Si no aprenem a viure d'un contacte més immediat i apassionat amb Jesús, la decadència del nostre cristianisme es pot convertir en una malaltia mortal.
Els cristians vivim avui preocupats i distrets per moltes qüestions. No pot ser d'una altra manera. Però no hem d'oblidar l'essencial. Tots som "sarments". Només Jesús és "el cep veritable". El decisiu en aquests moments és romandre-hi: aplicar tota la nostra atenció a l'Evangeli; alimentar en els nostres grups, xarxes, comunitats i parròquies el contacte viu amb ell; no desviar del seu projecte.
Traducció i adaptació al català: Chusé Lodois.
